19 de desembre: Ildefons Cerdà

Ildefons Cerdà i Sunyer
1815, Centelles (Catalunya) - 1876, Caldas de Besaya (Espanya)


Biografia | Biography

Ildefons Cerdà i Sunyer
[Fabià Estapé. Gran Enciclopèdia Catalana]
(el Cerdà de la Garga, Centelles, Osona, 23 de desembre de 1815 - Caldas de Besaya, Santander, 21 d'agost de 1876) Enginyer, urbanista i polític. Cursà els primers estudis de llatí i de filosofia al seminari de Vic, ciutat on s'havia traslladat la seva família, de tradició liberal, en produir-se l'alçament dels Malcontents el 1827. Amplià estudis de matemàtiques i d'arquitectura a Barcelona, i el 1835 es traslladà a Madrid, on ingressà a l'escola d'enginyers de camins, i n'obtingué el títol el 1841. S'allistà a la milícia nacional madrilenya i assolí el grau de tinent d'una companyia de granaders. Com a enginyer de l'estat fou destinat, successivament, a Terol, Tarragona, Girona i Barcelona, on s'establí el 1849. Interessat en l'estudi de l'urbanisme, es relacionà amb els medis progressistes i revolucionaris de Barcelona, influïts per les doctrines del socialisme utòpic, especialment les de Cabet, i fou amic de Narcís Monturiol i de Ramon Martí i Alsina. Centrà els seus estudis sobre els problemes de reforma i eixample de la ciutat de Barcelona, de plena actualitat per causa de l'enderrocament de les muralles barcelonines, amb les possibilitats d'expansió urbana que això representava. S'afilià al partit progressista i fou diputat a corts per Barcelona el 1850 i, durant el Bienni Progressista, comandant del batalló de sapadors de la milícia nacional i síndic de la ciutat de Barcelona (1854). El 1855 acompanyà una delegació de treballadors barcelonins que anà a Madrid a discutir els problemes de l'associacionisme obrer. El 1859 aconseguí una ordre reial per la qual era aprovat el seu projecte de reforma de Barcelona, que motivà aspres polèmiques ciutadanes (pla Cerdà). Per aquell temps començà a recollir els materials per al seu estudi, fonamental en la història de l'urbanisme, titulat Teoría general de la urbanización (1867). La revolució del 1868 el portà novament a la vida pública, i ingressà en el partit federal. Intervingué, com a vice-president de la diputació de Barcelona, en les discussions per a la proclamació de la República (1873) i en les de la proclamació de l'Estat Català, formant part de la diputació que presidí Ramon Arabia, amb ell i amb Francesc Sunyer i Capdevila de vice-presidents. En 1873-74 fou elegit president de la diputació de Barcelona, càrrec del qual dimití amb el cop d'estat del general Pavía. Amb la salut consentida i en una situació econòmica difícil, per tal com el govern li devia els honoraris, es traslladà al balneari de Caldas de Besaya, a Santander, on morí. L'any 1971, coincidint amb la reimpressió de la seva Teoría general de la urbanización i la publicació de la seva biografia, les seves despulles foren traslladades i enterrades al Cementiri Nou de Barcelona.


Articles Acadèmics / Academic Articles

Pare fundador de l'Urbanisme / Founding father of Urbanism

Teoria General de la Urbanització / General Theory of Urbanization

Articles & Notícies 1976-2008 / Articles & News 1976-2008


Obres i Projectes | Works and Projects

1841-42 Reconeixement de la Carretera Albacete-Múrcia (Espanya)
1842 Reconeixement de la Carretera Barcelona-Ripoll (Catalunya)
1842 Traçat de les Carreteres Tarragona-Móra d'Ebre i Tarragona-Vall d'Aran (Catalunya)
1843 Traçat de la Carretera Barcelona-València (Catalunya)
1844 Reconeixement d'un Camí (Caldes de Montbuí, Catalunya)
1845 Traçat de la Carretera Barcelona-Terrassa (Catalunya)
1855 Avantprojecte de l'Eixample de Barcelona (Barcelona, Catalunya)
1855 Plànol Topogràfic de Barcelona (Barcelona, Catalunya) (amb Josep Fontserè i Mestre)
1856-60 Pla de Reforma i Eixample de Barcelona (Pla Cerdà) (Barcelona, Catalunya)
1863 Avantprojecte dels "Docks" de Barcelona (Barcelona, Catalunya)
1863 Reelaboració del Pla de Reforma i Eixample de Barcelona (Barcelona, Catalunya)
1864 Plànol Topogràfic de la Fàbrica "El Arenal" (Barcelona, Catalunya)
1872 Fàbrica "El Arenal" (Barcelona, Catalunya)

Altres
1841-49 Forma part del Cos d'Enginyers de Camins actuant a les províncies de Múrcia i Terol (Espanya), de València (País Valencià) i a les de Tarragona, Girona i Barcelona (Catalunya)
1844 Projecte per a la Implementació de la Xarxa de Telègraf Òptic (Catalunya) (amb Víctor Martí)
1852-53 Direcció dels Treballs d'Aplanament per a la Línia de Ferrocarril de Barcelona a Granollers (Catalunya) (amb Miquel Cerdà)
1856-57 Prolongació de la Línia de Ferrocarril de Granollers a Sant Joan de les Abadesses (Catalunya)
1860-65 Assessor Tècnic de l'Estat en la Implementació del Pla de Reforma i Eixample de Barcelona
1863-65 Director Facultatiu de la Societat "Fomento del Ensanche de Barcelona"


Articles Biogràfics | Biographical Articles

Els presidents de la Diputació de Barcelona
[Diputació de Barcelona]
Presidents de la Diputació de Barcelona elegits entre els seus diputats

[...] Ildefons Cerdà i Suñer (1873-74)
Persona de gran prestigi, pertanyent al sector moderat del federalisme, fou elegit diputat per sufragi popular en les eleccions de 1871 pel districte electoral de Centelles, del partit Judicial de Vic, i en la sessió de constitució de la Corporació fou nomenat vicepresident.
En dimitir el president Sr. Arabio Torre, ocupà la presidència des del mes de maig de 1873 fins el gener de 1874, moment en què el Capità General de Catalunya va dissoldre la Corporació com a conseqüència del cop d'Estat del general Pavía.
Al seu pas per la Diputació va coincidir amb un rebrot de la guerra carlista, per aquest motiu la Junta de Salvació i defensa de Catalunya organitzà una milícia ciutadana d'homes entre 20 i 40 anys per fer front a la guerra, que passava per uns moments molt greus a Catalunya, milícia que no va aprovar el govern de Madrid. Tot i així es varen organitzar quatre batallons de Guies de la Diputació amb el mateix propòsit.
Formà part de la Junta d'obres del port de Barcelona i intervingué en les discussions per la proclamació de la República i en les de proclamació d'Estat Català, i es va caracteritzar per un fort caire independentista.



La ocultación de la propia personalidad en las escritoras del siglo XIX
[María del Carmen Simón Palmer, Consejo Superior de Investigaciones Científicas. Actas del IX Congreso de la Asociación Internacional de Hispanistas (Instituto Cervantes), Agosto 1986]
[...] 5. Seudónimos: nombres y apellidos
Casi el mismo número que de títulos nobiliarios hallamos de nombres y apellidos que no se corresponden con los auténticos: "Isabel Luna" (Matilde Cherner), "Isidora Sevillano" (Leonor Canalejas), "Eulalia de Lians" (Fanny Garrido), "Valentina Lago" (Hipólita Muiño) son algunas muestras.
Es difícil averiguar a qué criterio obedecieron para adoptar una falsa identidad. Hay casos en que el apellido, Calderón o Cervantes, explican una aspiración o un homenaje de las que lo adoptaron.
"Esmeralda Cervantes" fue Clotilde Cerdà, famosa violinista que recorrió varias veces el mundo. Era hija de Ildefons Cerdà, el autor del "Ensanche" barcelonés, y en su caso fue la reina Isabel II la que le aconsejó que en honor al escritor y su personaje se firmara de esa forma.



Ildefons Cerdà
[Newsline #2 (Graduate School of Architecture, Planning and Preservation (GSAPP), Columbia University), September 2001]
· "Ildefons Cerdà (1815-1876)-The Visionary Urban Planner" is on exhibit September 10th, 2001 through October 19th, 2001 on 100 Avery
· Opening Reception October 12th: 6:00 talk by Professor Bernard Miller & Mr. Francesc Carbonell, 114 Avery Hall | 6:30-7:30 reception/happy hour, 100-level, Avery Hall

Ildefons Cerdà and Barcelona's Extension Project
[Albert Serratosa, Commissioner of the exhibition]

Freedom for the individual, privacy for the family, fresh air, sunlight and natural lighting for every home, equality of standards and service provision for every neighborhood, and flow management as a crucial component of regional planning - these were just some of the aims of the holistic, complete city. As Cerdà was to predict with daring foresight, the "new civilization", forged by harnessing steam power, would come to be characterized by mobility and communicativeness. These ideas, which shaped the 1859 Project for the Extension of Barcelona, were the very building blocks of Cerdà's 1863 The General Theory of Urbanization. This plan and the theory were the two most outstanding achievements of Ildefons Cerdà, the civil engineer who devoted his whole life to the ideas and the practice of urbanism.
The recent unearthing of several key items of Cerdà's theoretical work, many of which had languished unknown for decades in archives across the Spanish state, led to the mounting of the retrospective exhibition Mostra Cerdà. Urbs i Territori which premiered in Barcelona from September 1994 to February 1995. Its purpose? To tell the world about a man who has been called the pioneer of modern urbanism, and its chief theoretician.
In the city of Barcelona for a century and half, his ideas have stood the test of time. Far beyond any undoubted historical interest in Cerdà's work, the real driving force behind recasting the exhibition as an itinerant exhibit, Cerdà. Barcelona's Eixample, is the need to demonstrate in a variety of cities across the world, the current relevance and validity of Cerdà's ideas to the serious and growing problems facing urban, rural and metropolitan areas. His Extension Project, which was effectively a plan for a new city, made it possible for Cerdà's Barcelona to achieve and maintain -even today- an outstanding urban quality. The success of the 1992 Summer Olympics helped to spread growing recognition of this fact.
Shocking as it may seem that arguably the most important theorist and practitioner in the history of urbanism could have fallen into oblivion, there are other historical precedents. The greatest tribute we can pay to Ildefons Cerdà, a progressive thinker fired by the burning conviction that simple ideas can be the catalyst for great solutions, will be to revive interest, publicize his work and use it to help prevent disasters in an increasingly urbanized world.



Onze referents del pensament ambiental
[Salvador Rueda, Biòleg i director de l'Agència d'Ecologia Urbana de Barcelona. Medi Ambient nº 30 (Generalitat de Catalunya), Octubre 2001]
[...] Ildefons Cerdà. Personalitat i ideologia
Ildefons Cerdà (1815-1876), enginyer de camins de formació, era en realitat un home polifacètic, una mena d'esperit renaixentista situat en el segle XIX. Enginyer, urbanista, arquitecte, jurista, economista, polític, milicià, Cerdà és un dels referents de l'urbanisme modern i d'una aproximació sistèmica a la ciutat. En el seu temps sabíem moltes menys coses que en l'actualitat -no s'havia desenvolupat la teoria de sistemes, ni aspectes bàsics de la termodinàmica, ni de l'autoecologia-, però aquest fill de Centelles era un innovador que va plantejar un model d'urbanització sostenible d'acord amb la realitat social del moment.
Ildefons Cerdà i Sunyer [Les referències biogràfiques de Cerdà han estat extretes dels textos recollits en motiu de la Mostra Cerdà] va néixer el 23 de desembre de 1815 al mas El Serdà, una propietat que la seva família posseïa des del segle XIV a Centelles, a la Plana de Vic. Malgrat el seu ascendent rural, els Cerdà eren gent de món; tant l'avi com el seu pare formaven part d'aquelles generacions que, en ple redreçament de l'economia catalana, havien lligat els seus interessos al comerç americà, un fet que sens dubte va estimular l'esperit obert i les inquietuds del jove Ildefons juntament amb la seva fe en el progrés.
En no tractar-se de l'hereu de la família, la seva vida va ser orientada vers l'estudi; primer es va traslladar a Barcelona, on va iniciar arquitectura, matemàtiques, nàutica i dibuix a la Junta de Comerç, i més tard a Madrid a l'Escola d'Enginyers de Camins, on va obtenir el títol l'any 1841.
El 1841 va començar a desenvolupar la seva activitat professional, ocupant destinacions dintre del cos d'enginyers de camins a les províncies de Múrcia, Terol, Tarragona, València, Girona i Barcelona.

L'any 1848 significà l'autèntic punt d'inflexió en la vida i l'obra de Cerdà, ja que el seu matrimoni amb Clotilde Bosch, i la prematura mort dels seus germans més grans, Ramon (1808-1837) i Josep (1806-1848), i del seu pare (1787-1844) convertiren Ildefons en hereu d'un considerable patrimoni. Aquests factors van portar Cerdà el 1849 a demanar la baixa del cos d'enginyers de camins per dedicar-se exclusivament als seus estudis d'urbanització.
Ja en la dècada dels cinquanta, Cerdà entra en el món de la política activa i resulta elegit diputat a Corts en la legislatura del 1851 pel segon districte de Barcelona formant part d'una candidatura progressista juntament amb Estanislau Figueres, Pascual Madoz i Jacint F. Domènech. A partir d'aquesta fita no va deixar mai una certa activitat política articulada en tres institucions: diputat al Congrés de Madrid, regidor de l'Ajuntament de Barcelona (1854-1856 i 1863-1866) i diputat provincial, i va esdevenir president interí de la Diputació de Barcelona des del maig de 1873 fins al gener de 1874.
Fou precisament en aquesta dècada dels anys cinquanta quan l'urbanista fixà les bases del futur Eixample de Barcelona, en veure com la ciutat no podia créixer, ja que restava constreta i ofegada per les muralles que l'envoltaven i impedien el seu creixement físic i higiènic. Precisament una epidèmia de còlera va contribuir a fer efectiu l'expedient d'enderroc de les muralles a càrrec del governador Pascual Madoz.

Ildefons Cerdà va elaborar l'any 1856 un estudi sobre la classe obrera, en què l'autor analitzava les necessitats socials, econòmiques i d'alimentació de la Barcelona d'intramuralles; un estudi important que va ser inclòs com a apèndix a la Teoría general de la urbanización.
Malgrat les seves aportacions, la personalitat de Cerdà despertava recels. Destituït de l'Ajuntament barceloní pel capità general Zapatero el 1856, Cerdà fou empresonat dues vegades. No obstant això, el maig de 1860, el Govern va promulgar un reial decret aprovant -de forma irrevocable- el Pla Cerdà, que finalment va ser inaugurat per la reina Isabel II el dia 4 d'octubre de 1860 en un clima de fredor a causa de la controvèrsia que des del primer moment havia provocat el pla per l'afer del concurs o per qüestions com l'amplada dels carrers o la distribució de les càrregues de la tasca urbanitzadora, que crearen retards en el ritme constructiu de la nova Barcelona.
Cerdà, a més de projectar, va controlar la seva obra. La seva participació en l'Eixample es pot resumir en xifres: del 1860 al 1865 va ser assessor tècnic de l'Estat; de 1863 a 1866, regidor de l'Ajuntament, i de 1863 a 1865, des de la iniciativa privada, director facultatiu de la societat Fomento del Ensanche de Barcelona. Més enllà de 1870 i fins a la seva mort l'any 1876, Cerdà va desplegar la seva activitat estudiant i reclamant tot un ventall d'obres d'infraestructura per l'Eixample. Malgrat tot, el Pla Cerdà va ser objecte ben aviat de modificacions, com per exemple la construcció de les quatre illes de cases, l'augment de l'altura, la supressió dels jardins interiors de les illes i la progressiva ampliació de la profunditat edificable.
El 21 d'agost de 1876, mentre es trobava prenent uns banys de vapor a Caldas de Besaya (Santander), ignorant que patia una malaltia cardíaca, va sofrir una síncope mortal. El dia 23 d'agost el diari La Imprenta va publicar una nota necrològica amb les paraules següents: "El señor Cerdà era liberal y tenía talento, dos circunstancias que en el Estado español perjudican y suelen crear muchos enemigos...".

Cerdà, una figura polifacètica
Tot seguit cal complementar aquest apunt biogràfic amb la figura polifacètica de Cerdà, que ens ajudarà a entendre la magnitud de la seva obra i, en part, la seva actualitat:

· Cerdà, enginyer de camins: El setembre de 1835 Cerdà es desplaça a Madrid per iniciar els estudis d'enginyer de camins, canals i ports, formació bàsica que finalitza l'any 1841. Durant aquests anys Cerdà es forja un caràcter propi de l'escola, caracteritzat per l'esprit de la géometrie. Tal com exposa M. Angelón: "Creía que la conducta seguida debía ser producto de un cálculo y origen de una demostración. Cerdà era, permítaseme la frase, un hombre algebraico", i acaba caracteritzant la seva personalitat amb la següent expressió: "Cerdà pensó como un sabio, demostró como un matemático y sintió como un niño".
· Cerdà, urbanista: De totes les facetes és la que millor li escau. En primer lloc, per haver fundat aquesta disciplina amb la Teoría General de la Urbanización. En segon lloc, per haver realitzat com a tasca principal l'Avantprojecte de l'Eixample de Barcelona de 1855, el Projecte de Reforma i Eixample de Barcelona de 1859, i la Reelaboració, de 1863, de l'esmentat projecte. En tercer lloc, dirigí durant 15 anys la construcció real de l'Eixample a través de les múltiples formes de gestió directa o indirecta, de coordinació, d'impulsor, de canalitzador, d'assessor tant de l'administració pública com dels particulars, etc.
· Cerdà, arquitecte: A l'estudi de la casa dedica, amb el seu rigor característic, esforços analítics ingents en forma escrita i estadística, com de síntesis gràfiques a base de propostes d'habitatges per a diverses categories socials i diferents graus de complexitat, des de la casa aïllada fins a la col·lectiva.
· Cerdà, jurista: Cerdà, en les seves propostes per a les ciutats de Madrid i Barcelona, propicià una nova legislació però mancat de precedents, tant pel que fa a la legislació estatal com a l'estrangera. Cuatro palabras sobre el Ensanche (1861) desenvolupa extensament el sistema de compensació i la tècnica de reparcel·lació com el mitjà per aconseguir una justa distribució dels beneficis i càrrecs del plantejament entre els propietaris i l'obtenció de terrenys regulars i edificables en proporció a la parcel·la aportada, sistema inclòs més tard en el Projecte de llei de Posada Herrera i incorporat un segle després en la Ley del Suelo de 1956.

· Cerdà, economista: Cerdà va establir les normes de la infraestructura, les de la divisió de la propietat i les d'atribució de les parcel·les del terreny de la Barcelona nova.
· Cerdà, polític: Cerdà considerava la política "como una ciencia práctica, cuanto no es práctico no era política para él". Conseqüent amb aquesta idea, des del moment que decideix dedicar-se a la ciència urbanitzadora exercirà l'activitat pública. En la seva primera aparició política, Cerdà es presenta per a diputat a les Corts de Madrid el 1851. Surt escollit per al Districte 2n de Barcelona, en una candidatura progressista juntament amb Estanislau Figueres, Pascual Madoz i Jacint F. Domènech. A partir d'aquest moment no deixarà mai una certa activitat política que articula des de tres institucions: com a diputat en el Congrés de Madrid, com a regidor de l'Ajuntament de Barcelona en dos períodes (1854-1856 i 1863-1866) i com a diputat provincial, concretament com a vicepresident de la Diputació de Barcelona durant el període 1873-1874. Tal com fa observar Estapé, en l'evolució política de Cerdà es produeix una progressiva radicalització: "el talante rectilíneo e inflexible del antiguo liberal de 1841, del demócrata de 1850 y del republicano de la etapa final."
· Cerdà, milicià: La pertinença de Cerdà a la Milícia Nacional és una faceta essencial en la seva trajectòria. La Milícia té l'origen a les Corts de Cadis (1812). El 4 de juliol de 1855 va tenir lloc una vaga general que va commocionar Barcelona i la rodalia. Davant la difícil situació, les forces militars de Capitania General es van retirar als quarters, la qual cosa provocà que la Milícia es fes responsable de l'ordre públic. En aquest marc especial, l'actuació de Cerdà com a màxim responsable de la Milícia va permetre desactivar la vaga, esdeveniment que el condicionà en el futur. Per una vegada, va ser mal vist pels militars i els elements més reaccionaris, de tal manera que al final del règim fou empresonat. A partir d'aquell moment Cerdà va tenir un contacte estret amb el món obrer.

12 de desembre: Gaudí en Alerta Roja

Gaudí en Alerta Roja
A mesura que amb el temps l’obra d’Antoni Gaudí adquireix una magnitud més rellevant i es va afermant en la seva universalitat, les intervencions o, més aviat, les depredacions que s’han fet de les seves obres van agafant un caire que exigeix prendre decisions valentes que posin fi a la contínua vulneració a la qual, contínuament, s’han vist sotmeses. Són diverses les obres que en aquests moments es troben en estat d’alerta roja, totes elles patrimoni de la humanitat, sobre les quals cal prendre unes resolucions que requereixen redreçar les coses. Qualsevol canvi o intervenció que es plantegi sobre aquestes, per insignificant que sembli, ha de ser tractat amb una mirada estricta i coneixedora que permeti consolidar l’obra sense vulnerar-la.

Cripta de la Colònia Güell

A causa de les obres de restauració realitzades des del 2002, s’han malmès de forma irreversible parts essencials del conjunt exterior i de l’interior de la cripta de la Colònia Güell, fet que ha desvirtuat totalment l’obra original de Gaudí i ha provocat un escàndol públic davant la comunitat internacional i la Convenció de la UNESCO. Els sotasignats demanem la restitució de la cripta al seu estat anterior al 2002 i la demolició de tots aquests afegits que aïllen, congelen, afebleixen i banalitzen el sentit original de l’obra de Gaudí, reduïda ara a un accident.

1. Demanem a les administracions públiques que sota cap concepte els responsables fins ara encarregats de l’obra segueixin actuant impunement.

2. Demanem la intervenció d’una organització internacional superior, com ara la UNESCO o ICOMOS, perquè confeccioni un relat exhaustiu dels danys soferts amb la finalitat de recuperar al màxim el que havia estat aquesta obra abans de les darreres intervencions.

Palau Güell

Després de patir una restauració molt qüestionada al seu moment, que en va desvirtuar el terrat i que va ser duta a terme pel mateix equip de la cripta de la Colònia Güell, l’edifici ha estat tancat al públic durant anys, envoltat del màxim secretisme. Alertats per les actuacions precedents, demanem que el mateix equip que avaluï els desperfectes soferts a la Colònia Güell faci el mateix al Palau Güell.

Com a primera mesura, exigim la destitució immediata de l’arquitecte responsable del Servei del Patrimoni Arquitectònic Local (SPAL).

Casa Batlló

Arran de les obres de rehabilitació de la casa contigua, que fa xamfrà amb el carrer d’Aragó, l’entorn de protecció de la Casa Batlló ha estat vulnerat.

Durant el període de l’alcalde Porcioles es van aixecar quatre plantes que ja van suposar una agressió visual en superar la cornisa de l’obra de Gaudí molt per sobre del que l’arquitecte havia establert per a les cases confrontants.

Gaudí resolgué l’acord de la cornisa del futur edifici veí amb una orella que encara roman a la façana de la Casa Batlló, molt per sota de l’esmentat edifici.

Malgrat el canvi d’ús de la remunta i de la rehabilitació integral que s’ha portat a terme recentment, l’Ajuntament mai no ha tramitat l’ordre per exigir l’enderroc de les quatre plantes, ni s’han aturat les obres, tenint en compte que el 28 d’agost del 2005 es va aprovar el decret de la Conselleria de Cultura on es delimitava l’àmbit de protecció de la Casa Batlló i s’ordenava clarament l’enderroc de l’esmentada remunta.

Sagrada Família

La continuació de les obres de la Sagrada Família ha estat un tema recurrent i reiteradament debatut ja des dels primers manifestos signats per Le Corbusier, Gropius, Pevsner, etc. en contra de continuar-les. Sense un projecte d’acabament definit, amb un plantejament estructural totalment contrari a l’establert per Gaudí i sense cap respecte per la seva obra, les obres de la continuació han donat lloc, al llarg dels anys, a un seguit de greuges sistemàticament. Avui ja no se sap, ni es fa saber a ningú, on comença i on acaba l’obra de l’autor, mort abans de veure-la finalitzada. El que sobresurt és la mediocritat d’un grup de tècnics i promotors que, en el millor dels casos carregats de bona fe però submergits en un paternalisme anacrònic, utilitzen Gaudí, una vegada més, per llegar la seva empremta personal en detriment de l’obra original, deixada magníficament inacabada.

Ha passat massa temps des que el franquisme va engegar aquesta maquinària perversa. Per tant, denunciem els fets següents:

1. L’incompliment de les mínimes lleis democràtiques.

2. L’execució de l’obra sense cap permís municipal.

3. La despesa per construir un temple expiatori avui tan allunyat del pensament contemporani i sobretot quan a la nostra ciutat hi ha prioritats més urgents.

4. La pretensió d’una institució religiosa i privada d’expropiar la via pública i una illa de l’Eixample i d’aturar la construcció d’una infraestructura tan important com és el tren d’alta velocitat amb l’excusa de continuar explotant interessos que no corresponen als d’una nació laica i que, a més a més, atempten contra la ciutadania.

El resultat és una sèrie d’errades que han assentat una trista tradició, un precedent que ha marcat una falta de rigor a l’hora de remodelar o restaurar la majoria dels edificis de Gaudí. Deixem Gaudí tranquil!


--------------------------------------------------------------------------------


Beth Galí
Presidenta del FAD

Maria del Mar Arnús
Crítica d’art, ACCA

Antoni Marí
Vicepresident de la Fundació Eina

Salvador Tarragó
President de SOS Monuments

Santiago Alcolea
President de l’Institut Ametller d’Art Hispànic

Glòria Bosch
Directora d’Art de la Fundació Vila Casas

Ramon Prat
President d’Actar

Carles M. Sanuy
Director de la Fundació Espai Guinovart

Salvador Giner
President de l’Institut d’Estudis Catalans

Manuel Borja-Villell
Director del Museu Reina Sofia

Rosa M. Malet
Directora de la Fundació Miró

Miquel Tàpies
President del Patronat de la Fundació Antoni Tàpies

Vicenç Altaiò
Director de KRTU

Claret Serrahima
President del Cercle Artístic de Sant Lluc